Dona d'aigua-Home llop

Si el paradís existeix ben segur que s'assembla a Formentera. Viatjar a aquesta illa és com retornar a tenir 15 anys. El temps s'atura i no existeix res mes que voltar amb un motorino amb un somriure als llavis, el vent (i els bitxets) xocant contra tu, mentre vas carregat d'aletes i ulleres per inspeccionar el fons marí, d'unes aigües cristel·lines, d'un cel extremadament blau.

Necessites anar a Formentera per recordar que la mar és plena de peixos i el cel ple d'estels, que és divertit caminar per les roques amb els peus nus, i descobrir sargantanes pels racons, que n'hi ha prou en seure en una cadira i mirar el teu voltant per entretenir-te, que les cervesses a un xiriguinto són més bones que enlloc, que l'aftersun és imprescindible i que com diuen les mares -T'has de posar crema, que encara queden illes per descobrir i que hi pots arribar caminant per la mar, que els hippis existeixen i que hi ha molts d'italians al món, que hi vull tornar, que no voldria haver marxat, però sé, que tanmateix  m'espera i no la decebré.

 

Fins que al final et besaré damunt del cor, perquè et vull, mossegaré la pell que batega sobre el teu cor, perquè et vull, i amb el cor entre els meus llavis seràs meva, de debò, amb la meva boca al cor seràs meva, per sempre, si no em creus obre els ulls estimada meva i mira´m, soc jo, qui podrà esborrar mai aquest instant que s'esdevé, i aquest cos meu ja sense seda, les teves mans que el toquen, els teus ulls que el miren,

 

 Quan tu te'n vas al teu país d'Italia

i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.