Dona d'aigua-Home llop

Silenci

calabruix | 25 Març, 2008 21:44

Pensaments | Següent | Anterior | Comentaris (5) | Retroenllaços (0)

Comentaris

1. lloc de silencis

   Res s'allunya del silenci.
   L’associem al buit, a l'absència, a la soledat, a la pausa, al mutisme, a un secret, a la intimitat o a aquell camí que porta cap a l'interior d'un mateix quan vols aïllar-te del món o comunicar-li alguna cosa referent a la seva complexa subjectivitat, el silenci és, com l’espai en blanc d’una poesia, un respir eloqüent entre les paraules que apareix. Una modalitat de so tan carregada de significat que inunda un lloc i es fa necessari per entendre l’altre i a un mateix.
   El silenci es basa amb el temps... res s’allunya del silenci. Si aturem el nostre rellotge podrem apreciar el que de debò tenim a l’abast: tot el temps del món per viure i morir coneixent-nos.

   funcarma | 25/03/2008, 22:43
2. Dadme el silencio.

   Señor,
   dadme el silencio poderoso y difícil;
   decidme donde no se oye nada;
   me duele el cuerpo de tanto ruido,
   de tanto llanto,
   de tanta charca.
   Si me dejaras ir al silencio
   a alguna aldea,
   —mejor montaña—
   donde no oyera siquiera el aire,
   donde tan solo pasos de agua
   y alguna hormiga...
   Si me dejaras...
   ¡Digo silencio, Señor, silencio!
   —de soledad no digo nada—
   ¿Será pecado querer estarme,
   donde no rían,
   donde no hablen,
   calma en la noche;
   sin ruido al alba;
   sin mar que grite
   (todo me daña,
   gallo que cante,
   perro que ladre,
   hombre que pasa...)?
   Si tú dejaras llover silencio
   sobre mi pelo seco, dejaras...
   Me duele dentro por tantas voces,
   por tantos ruidos,
   por tantas charcas.
   Con lo bonito que es el silencio,
   donde me echo a pensar palabras,

   cuore | 29/03/2008, 18:22
3. m'agrada

   de qui és?

   calabruix | 30/03/2008, 21:37
4. Re: Silenci

   silencio, como duele este silencio de aaaaamoooor xD

   (David Bisbal- una cosa sortida d'una espècie de programa anomenat alguna cosa així com Operación Tufo)

   No m'he pogut resistir

   Marina Caubet | 30/03/2008, 22:05

Presentació

L'aigua t'atrapa. El seu magnetisme fa que quedis absort davant la seva imatge. T'hi capbusses i és com ésser a un altre univers, on les lleis que actuen a la terra ja no hi tenen cabuda. El cos deixa d'existir com l'hem conegut fins ara i es converteix en una espècie de bombolla juganera. Una vegada que hem estat temptats per la força de l'aigua, mai més no podrem restar-hi lluny per molt de temps. El llop també t'atrapa. La seva mirada t'hipnotitza, t'atemoreix però et subjuga. La seva elegància, el seu guait altiu des de la distància ens sotmet i ens captiva.

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Comentaris recents

Subscripció